Tuesday, July 14, 2009

Penso...

Penso i sé que penso massa. Penso coses que no hauria de pensar, que de vegades em fan sentir malament. Penso que em falta alguna cosa i no sé realment què és... penso que hi ha un buit força gran que no sé com omplir... penso que tot canvia al meu voltant i que cada dia te n'adones més de les coses... Penso que l'estiu no hauria d'existir... que desperta massa sentiments adormits. Penso que arriba un punt que passes inadvertit i que a ningú li importa el que fas o deixes de fer... Penso que poc a poc ets invisible...

4 comments:

- assumpta - said...

Em sap greu contradir-te... però ja veus que no ets invisible.
A tots ens passa en un moment o altre de tenir aquesta sensació.
Crec que ara estàs en un moment d'inflexió. Tenies un pes fort que t'oprimia i ara en reure'l ha deixat un buit immens.
Ara no saps com omplir-lo. No cal que ho facis. Deixa senzillament que les coses succeeixin. Dius a l'altre post que potser et prens un any sabatic. Si pots, per què no?
Aprofita a fer coses que realment t'agradin i deixa't dur. Les coses..., les persones..., arribaran a tu en el moment precís.
Ja m'ho diràs.
Una abraçada.
;)
I sí, a l'estiu, al tenir més temps per a pensar el cap de vegades fa massa "immersions".

Xavier Vidal said...

Wayfarer: benvinguda a la teva nova etapa, la més existencialista de totes. Jjj.

Moltes vegades actuem com robots: ens alcem, mengem, anem a la uni, tornem a menjar, tornem a la uni... i així anys i anys... i, quan la bombolla explota, la llibertat oprimeix, quan hauria d'ocórrer el contrari. Sóc conscient que em pot passar quelcom semblant d'aquí uns anys... el real monstre està a la fi del camí, però mentres el recorres estàs massa capficat per donar-te'n compte. Acabes amb dubtes: fent el que havia de fer, potser he perdut el temps. C'est la vie.

Tan de bo s'obri un nou temps per a tu, menys estressant, potser més real, estimulant al fi i al cap. Saluts!

instints said...

Potser serà una sensació teva, però d'invisible res de res. Aquí estem!!
Fes allò que t'ompli, aprofita les amistats i valora els petits detalls, tot allò que tens. A vegades no estem prou receptius i a vegades no sabem donar el què podem donar, deixa que les coses vagin fent el seu transcurs.
Moolts d'ànims!!!

myself said...

Penso que potser sí que penses massa però tens sort de poder pensar. A vegades donem massa tombs al mateix i a vegades ens precipitem. Pots triar: pensar o no pensar.
El buit de la universitat es nota, portes cinc anys seguint un ritme que, de sobte, es trunca. Però estic segura que altres coses aniran omplint aquest espai teu i aviat t'hi il·lusionaràs. No ets invisible o, almenys, els teus escrits no ho són: arriben i fan pensar sempre. Com diu l'assumpta, aprofita aquest any sabàtic per fer les coses que t'agradin i tot es posarà al seu lloc.
Segur que si tens una ment oberta i bona disposició aviat t'estimularan moltes coses i tindràs ganes de noves aventures.
Disfruta-les! Molts petons!