Tuesday, January 10, 2012

The one that got away....

Aquell que va marxar... història d'amor sobre dos adolescents enamorats amb final tràgic... en un altra vida, jo hauria estat la teva xicota... En una altra vida, qui sap què hauria passat? ens hauríem creuat amb les mateixes persones? hauríem sigut més feliços? si hi hagués l'opció d'escollir canviaríem? Per sort o per desgràcia no hi ha opcions. Us deixo amb aquesta cançó que m'ha impactat.

http://www.youtube.com/watch?v=Ahha3Cqe_fk

Monday, January 9, 2012

The Winter Palace

Fa més d'un any que no escric i la veritat, no tinc vergonya, ho he anat deixant per unes coses o per altres, he anat escrivint en fulls que s'han perdut... i al final he oblidat el meu bloc.
Han passat moltes coses, em pregunto què hauria passat si hagués fet el que havia d'haver fet quan vaig escriure per últim cop en aquest bloc. Era agost de 201o i a mi m'esperava la beca Fulbright als EUA, per cursar estudis de postgrau. Per vàries raons la vaig deixar estar i ara un any després em trobo aquí... amb una situació familiar més que complexa... volia evitar fer patir els que estimo... i no sempre és possible. És tan dur veure que algú a qui estimes moltissim no et reconeix, els remordiments se'm mengen de vegades i se'm menjarien més si hagués marxat. Però no hauria evitat el que ha passat, i és molt dur, massa...
Us deixo amb un poema de Larkin, the Winter Palace, amb el que em sento identificada:
The Winter Palace Most people know more as they get older: I give all that the cold shoulder. I spent my second quarter-century... Losing what I had learnt at university And refusing to take in what had happened since. Now I know none of the names in the public prints, And am starting to give offence by forgetting faces And swearing I’ve never been in certain places. It will be worth it, if in the end I manage To blank out whatever it is that is doing the damage. Then there will be nothing I know My mind will fold into itself, like fields, like snow. — Philip Larkin (1922 - 85)

Friday, August 13, 2010

Recordant...

Avui fa 10 anys que una persona ens va deixar... Miro enrere i penso en tot el que jo he fet en 10 anys, el que era i el que sóc. I ara estic a punt de donar un gran gir a la meva vida, tenint tot el que sempre havia desitjat, i a vegades em sento que no ho sé agrair. Hauria de saber gaudir dels regals que se m'han brindat... Altres no van tenir l'oportunitat, ni aquesta sort... Sempre et recordarem...

Friday, June 18, 2010

Remordiments, pensaments....

(Als meus dos taures estimats)
T'enfades per una tonteria i penses que tens raó... perds el control i no penses en els sentiments d'un altre. Només vols mostrar que tens raó i t'és igual que l'altre se senti ferit, tu segueixes en la teva càrrega, implacable i l'altre no sap com reaccionar, acaba en llàgrimes i en l'autoestima per terra. T'ha satisfet? Després veus que la reacció ha estat desmesurada i que hi ha algú que ha patit pel que acabes de fer, ho vols arreglar però no pots i la desesperació s'apodera de tu. No way back... saps que no pots tornar enrere, ja està fet, no hi ha remei. Comences a cridar i a picar-te el cap contra la paret i just llavors despertes. Buf! quin mal son, però què real!! Tens la necessitat de dir t'estimo i ho dius... vas a buscar aquells que t'importen i els abraces dolçament. Llavors penses en el darrer cop que t'has enfadat i el somriure d'aquella cara amiga sempre disposada a perdonar-te. Et sents fatal i promets controlar-te en un futur... hi ha persones que t'importen massa i no val la pena fer-los mal per coses que si hi reflexionessim un moment veuríem que són tonteries...

Thursday, April 15, 2010

camí a l'infinit...

El cap et va a mil entre el que és i el que pot ser, el que voldries o el que imagines… et vols perdre per la immensitat de l’univers, vols anar més enllà, contemplar la bellesa de la naturalesa a un lloc on mai has estat, però saps que és preciós perquè ho intueixes... Mires el somriure còmplice d’una cara amiga i mentre et quedes fixada mirant-lo et diu per mi endavant, arribarem junts allí on ens porti la imaginació, sense pressa, fermament, junts. L’agafes fort de la mà i comences el viatge al més profund de l’univers, et fa por el desconegut però a la vegada, l’emoció s’apodera de tu. I entre nervis i abraçades la veu amiga et diu, no tinguis por, junts fins al final. En aquell moment t’agafa ben fort, et sents protegida i més unida a ell que mai. De sobte, et quedes sense paraules i veus que el llenguatge no és capaç de descriure la meravella que has contemplat…

Saturday, March 6, 2010

i mentre puges als núvols acaricies el cel per un instant...

últimament no he escrit gaire, però hi ha una sèrie d'escrits perduts en aquell calaix de vegades oblidat...
diuen que les coses bones es fan esperar... i es per això que potser quan arriben es valoren més... Ja vaig comentar en una ocasió que de vegades ens concentrem massa en l'objectiu i no assaborim les delícies que ens trobem pel camí, i crec que és només quan aprenem a gaudir dels moments que podem realment degustar la victòria...
En ple temps de canvi no queda sino gaudir de cada instant que em brinda la vida i no pensar només en aconseguir objectius, perquè un cop els tens què et queda? Hi ha petits detalls que fan que tot tingui sentit i és llavors quan enmig dels núvols pots acariciar el cel per un instant...

Sunday, December 27, 2009

i quan es troba el sentit...

i són aquestes petites alegries, les que fan que la vida tingui sentit... quan, esgotada, reculls el fruit tan esperat i t'adones que l'esforç ha valgut la pena...
Et sents feliç i no ho vols canviar per res... t'ha costat molt aconseguir-ho i ara no estàs disposada a deixar-ho perdre... no encara...
tot just has començat a assaborir el fruit de l'arbre prohibit... i t'ha agradat...
BON NADAL!