Recordant...

Avui fa 10 anys que una persona ens va deixar... Miro enrere i penso en tot el que jo he fet en 10 anys, el que era i el que sóc. I ara estic a punt de donar un gran gir a la meva vida, tenint tot el que sempre havia desitjat, i a vegades em sento que no ho sé agrair. Hauria de saber gaudir dels regals que se m'han brindat... Altres no van tenir l'oportunitat, ni aquesta sort... Sempre et recordarem...

Remordiments, pensaments....

(Als meus dos taures estimats)
T'enfades per una tonteria i penses que tens raó... perds el control i no penses en els sentiments d'un altre. Només vols mostrar que tens raó i t'és igual que l'altre se senti ferit, tu segueixes en la teva càrrega, implacable i l'altre no sap com reaccionar, acaba en llàgrimes i en l'autoestima per terra. T'ha satisfet? Després veus que la reacció ha estat desmesurada i que hi ha algú que ha patit pel que acabes de fer, ho vols arreglar però no pots i la desesperació s'apodera de tu. No way back... saps que no pots tornar enrere, ja està fet, no hi ha remei. Comences a cridar i a picar-te el cap contra la paret i just llavors despertes. Buf! quin mal son, però què real!! Tens la necessitat de dir t'estimo i ho dius... vas a buscar aquells que t'importen i els abraces dolçament. Llavors penses en el darrer cop que t'has enfadat i el somriure d'aquella cara amiga sempre disposada a perdonar-te. Et sents fatal i promets controlar-te en un futur... hi ha persones que t'importen massa i no val la pena fer-los mal per coses que si hi reflexionessim un moment veuríem que són tonteries...

camí a l'infinit...

El cap et va a mil entre el que és i el que pot ser, el que voldries o el que imagines… et vols perdre per la immensitat de l’univers, vols anar més enllà, contemplar la bellesa de la naturalesa a un lloc on mai has estat, però saps que és preciós perquè ho intueixes... Mires el somriure còmplice d’una cara amiga i mentre et quedes fixada mirant-lo et diu per mi endavant, arribarem junts allí on ens porti la imaginació, sense pressa, fermament, junts. L’agafes fort de la mà i comences el viatge al més profund de l’univers, et fa por el desconegut però a la vegada, l’emoció s’apodera de tu. I entre nervis i abraçades la veu amiga et diu, no tinguis por, junts fins al final. En aquell moment t’agafa ben fort, et sents protegida i més unida a ell que mai. De sobte, et quedes sense paraules i veus que el llenguatge no és capaç de descriure la meravella que has contemplat…

i mentre puges als núvols acaricies el cel per un instant...

últimament no he escrit gaire, però hi ha una sèrie d'escrits perduts en aquell calaix de vegades oblidat...
diuen que les coses bones es fan esperar... i es per això que potser quan arriben es valoren més... Ja vaig comentar en una ocasió que de vegades ens concentrem massa en l'objectiu i no assaborim les delícies que ens trobem pel camí, i crec que és només quan aprenem a gaudir dels moments que podem realment degustar la victòria...
En ple temps de canvi no queda sino gaudir de cada instant que em brinda la vida i no pensar només en aconseguir objectius, perquè un cop els tens què et queda? Hi ha petits detalls que fan que tot tingui sentit i és llavors quan enmig dels núvols pots acariciar el cel per un instant...

i quan es troba el sentit...

i són aquestes petites alegries, les que fan que la vida tingui sentit... quan, esgotada, reculls el fruit tan esperat i t'adones que l'esforç ha valgut la pena...
Et sents feliç i no ho vols canviar per res... t'ha costat molt aconseguir-ho i ara no estàs disposada a deixar-ho perdre... no encara...
tot just has començat a assaborir el fruit de l'arbre prohibit... i t'ha agradat...
BON NADAL!

enjoy the process, dare to feel

De vegades ens concentrem massa en arribar a l'objectiu, i no ens parem pel camí per veure que el procés d'arribada a aquest moment tan ansiat és tan bonic com el moment final en sí. Volem molt una cosa però quan per fi l'aconseguim s'ha acabat l'emoció, no valdria la pena recrear-se pel camí i així fer durar la intensitat de les coses i a la vegada ser més conscients del que anem a viure? Quan ho fem veiem que val la pena observar el que tenim al voltant, relaxar-nos i gaudir perquè cada instant és únic... Enjoy the process, dare to feel...

A woman needs a room on her own if she is to...

Paraules de la sabia Virginia Woolf al seu assaig “A Room on One’s Own” on assegura que les dones necessiten un espai per elles soles en algun moment de la seva vida, poder estar sense ningú més, per descobrir-se realment, aquest moment de glòria ha de ser al migdia, perquè l’essència interior pugui realment brillar per sí mateixa i la recerca interior tingui el seu fruit.
Perquè és només quan s’està sol, que es pot començar a obrir la ment, a alliberar allò que ens oprimeix i sentir-nos lliures ni que sigui per un instant. Aquesta neteja interior ha de ser a tots els nivells, per això després de la ment vénen els sentits, que poc a poc es van abandonant a aquesta pau que els envolta i ja per últim els sentiments es comencen a manifestar, i aconsegueixes mostrar-te tal com ets realment. Sense cap pressa, has arribat a la part més ben guardada del teu interior i saps que ningú et pot conèixer més que tu mateixa, sense màscara, not anybody but oneself.
Comences a valorar com n’és d’important el “Nosce te Ipsum” dels clàssics, ser capaç de posar la ment en blanc i meditar, sense límits, sense pors, simplement deixant que els pensaments flueixin lliures i les emocions es despertin. Sents com una metamorfosi que et sorprèn i ve acompanyada d’una gran pau interior, et comences a sentir realitzada. Has trobat el punt d’equilibri que et faltava entre tu i l’univers, sents l’harmonia interior i un benestar suprem, veus com n’és de meravellosa l’espècie humana i et sents al cel per un instant.
T’adones de la raó que tenia la Woolf amb aquest escrit i veus que quan aconsegueixes obrir la ment, la vida et resulta més fàcil.