Importància relativa?

 Han passat anys i panys des de l'última publicació al blog que es podria dir que està aturat des de 2010! al 2012 hi va haver un petit repunt i al 2020.. bé... iniciàvem un confinament i una època molt complexa, surrealista... i tot allò que ha passat en aquests dos anys de pandèmia que ens ha canviat per sempre, no només a mi sinó a la societat tal i com la coneixíem. 

L'únic que s'aconsegueix amb el pas dels anys és posar tots els pensaments en perspectiva i veure que realment tot té una importància relativa! Que els maldecaps del 2009 potser no eren per tant... o potser sí.

En aquell moment em menjava el món, tot i no adonar-me'n, tot i fer publicacions inconnexes en anglès claríssimament inspirades per la literatura anglesa que m'acompanyava a diari... Però no es pot dir que m'anés malament. Vaig aconseguir el premi extraordinari de final d'estudis, el millor expedient de filologia anglesa, amb una mitjana d'excel·lent. Em vaig presentar a unes beques a nivell d'Espanya on només n'hi havia 10 i no només vaig ser finalista sinó que en vaig guanyar una. Després d'això vaig aconseguir l'admissió a una prestigiosa universitat dels EUA amb una "full tuition award" i per raons vàries vaig decidir renunciar. I per què? vist en més de 10 anys de perspectiva no me'n penedeixo perquè ara veig el que realment importa, perquè tota la resta és relatiu.

Crec que pot estar bé recuperar el blog perquè sinó com dic sempre 50 papers aquí i allà que s'acaben perdent i molts pensaments que mai veuran la llum... a veure si és cert i 12 anys després aquest blog torna a recollir "the unspoken words of my heart!.

8 years before

I should say 8 years later, but actually I came back to my personal thoughts because the past is not what it seems... I'd say I'm still the same. When I look back I see I'm still the same but where is my motivation? 8 years later and I haven't found what I was looking for... Where have all the feelings gone..?
I used to be happy with a CD player and a computer to write.

The one that got away....

Aquell que va marxar... història d'amor sobre dos adolescents enamorats amb final tràgic... en un altra vida, jo hauria estat la teva xicota... En una altra vida, qui sap què hauria passat? ens hauríem creuat amb les mateixes persones? hauríem sigut més feliços? si hi hagués l'opció d'escollir canviaríem? Per sort o per desgràcia no hi ha opcions. Us deixo amb aquesta cançó que m'ha impactat.

http://www.youtube.com/watch?v=Ahha3Cqe_fk

The Winter Palace

Fa més d'un any que no escric i la veritat, no tinc vergonya, ho he anat deixant per unes coses o per altres, he anat escrivint en fulls que s'han perdut... i al final he oblidat el meu bloc.
Han passat moltes coses, em pregunto què hauria passat si hagués fet el que havia d'haver fet quan vaig escriure per últim cop en aquest bloc. Era agost de 201o i a mi m'esperava la beca Fulbright als EUA, per cursar estudis de postgrau. Per vàries raons la vaig deixar estar i ara un any després em trobo aquí... amb una situació familiar més que complexa... volia evitar fer patir els que estimo... i no sempre és possible. És tan dur veure que algú a qui estimes moltissim no et reconeix, els remordiments se'm mengen de vegades i se'm menjarien més si hagués marxat. Però no hauria evitat el que ha passat, i és molt dur, massa...
Us deixo amb un poema de Larkin, the Winter Palace, amb el que em sento identificada:
The Winter Palace Most people know more as they get older: I give all that the cold shoulder. I spent my second quarter-century... Losing what I had learnt at university And refusing to take in what had happened since. Now I know none of the names in the public prints, And am starting to give offence by forgetting faces And swearing I’ve never been in certain places. It will be worth it, if in the end I manage To blank out whatever it is that is doing the damage. Then there will be nothing I know My mind will fold into itself, like fields, like snow. — Philip Larkin (1922 - 85)

Recordant...

Avui fa 10 anys que una persona ens va deixar... Miro enrere i penso en tot el que jo he fet en 10 anys, el que era i el que sóc. I ara estic a punt de donar un gran gir a la meva vida, tenint tot el que sempre havia desitjat, i a vegades em sento que no ho sé agrair. Hauria de saber gaudir dels regals que se m'han brindat... Altres no van tenir l'oportunitat, ni aquesta sort... Sempre et recordarem...

Remordiments, pensaments....

(Als meus dos taures estimats)
T'enfades per una tonteria i penses que tens raó... perds el control i no penses en els sentiments d'un altre. Només vols mostrar que tens raó i t'és igual que l'altre se senti ferit, tu segueixes en la teva càrrega, implacable i l'altre no sap com reaccionar, acaba en llàgrimes i en l'autoestima per terra. T'ha satisfet? Després veus que la reacció ha estat desmesurada i que hi ha algú que ha patit pel que acabes de fer, ho vols arreglar però no pots i la desesperació s'apodera de tu. No way back... saps que no pots tornar enrere, ja està fet, no hi ha remei. Comences a cridar i a picar-te el cap contra la paret i just llavors despertes. Buf! quin mal son, però què real!! Tens la necessitat de dir t'estimo i ho dius... vas a buscar aquells que t'importen i els abraces dolçament. Llavors penses en el darrer cop que t'has enfadat i el somriure d'aquella cara amiga sempre disposada a perdonar-te. Et sents fatal i promets controlar-te en un futur... hi ha persones que t'importen massa i no val la pena fer-los mal per coses que si hi reflexionessim un moment veuríem que són tonteries...

camí a l'infinit...

El cap et va a mil entre el que és i el que pot ser, el que voldries o el que imagines… et vols perdre per la immensitat de l’univers, vols anar més enllà, contemplar la bellesa de la naturalesa a un lloc on mai has estat, però saps que és preciós perquè ho intueixes... Mires el somriure còmplice d’una cara amiga i mentre et quedes fixada mirant-lo et diu per mi endavant, arribarem junts allí on ens porti la imaginació, sense pressa, fermament, junts. L’agafes fort de la mà i comences el viatge al més profund de l’univers, et fa por el desconegut però a la vegada, l’emoció s’apodera de tu. I entre nervis i abraçades la veu amiga et diu, no tinguis por, junts fins al final. En aquell moment t’agafa ben fort, et sents protegida i més unida a ell que mai. De sobte, et quedes sense paraules i veus que el llenguatge no és capaç de descriure la meravella que has contemplat…