Thursday, April 15, 2010

camí a l'infinit...

El cap et va a mil entre el que és i el que pot ser, el que voldries o el que imagines… et vols perdre per la immensitat de l’univers, vols anar més enllà, contemplar la bellesa de la naturalesa a un lloc on mai has estat, però saps que és preciós perquè ho intueixes... Mires el somriure còmplice d’una cara amiga i mentre et quedes fixada mirant-lo et diu per mi endavant, arribarem junts allí on ens porti la imaginació, sense pressa, fermament, junts. L’agafes fort de la mà i comences el viatge al més profund de l’univers, et fa por el desconegut però a la vegada, l’emoció s’apodera de tu. I entre nervis i abraçades la veu amiga et diu, no tinguis por, junts fins al final. En aquell moment t’agafa ben fort, et sents protegida i més unida a ell que mai. De sobte, et quedes sense paraules i veus que el llenguatge no és capaç de descriure la meravella que has contemplat…

3 comments:

myself said...

Quin text més interessant! És molt bonica la comprenetració entre dues persones quan es produeix... i descrius molt bé aquesta confiança.
M'alegra tornar-te a veure per aquí.
Petons!

Wayfarer said...

Moltes gràcies! Ja em tocava tornar a escriure! Petons

òscar said...

Abocar-se, apostar amb confiança per fer viatges plegats, és una de les millos sensacions d'aquest enrenou que és la vida.

Fer-ho amb un somriure valent dona encara més confiança.